La ciutat no és de cap disciplina. És una realitat polièdrica que exigeix intercanvi, flexibilitat i generositat

_ml07463josep-sorribes-monrabal

Per Josep Sorribes. President de l´associacio Malalts de Ciutat. Director del Centre de documentació europea en la Universitat de Valencia. 

Partint de la idea compartida que la ciutat és el lloc on tot passa, no esdevé gens ni mica complicat identificar alguns components de la vida quotidiana a la ciutat de València que  es podrien considerar una provocació a aquells ciutadans que tinguen  valors i percepcions difícilment compatibles  amb  realitats urbanes poc encoratjadores. El llistat pot ser realment extens i el contingut dependrà lògicament  de les percepcions diferenciades de la persona enquestada, amb un notable grau de subjectivitat. Per tant em limitaré a subratllar alguns aspectes que per a mi i al títol particular  en semblen  motius de provocació.

Em centraré en primer lloc  en qüestions relacionades amb l’ ús de l’espai públic.  I en aquest àmbit temàtic hi ha per donar i vendre. No sembla molt gratificant la tendència constatable a que aquesta ciutat esdevinga una ciutat–saloon i una ciutat-parking. Adjectivació que té a veure, respectivament ,  amb l’ evident excés de terrasses en la via pública que limiten la mobilitat del  personal  i amb l’ abusiva utilització de l’ espai públic  com a lloc on aparcar els vehicles privats. Comentaré breument aquestes dues primeres “provocacions”.

Pel que fa a les terrasses, qualsevol observador civilitzat estarà d’ acord amb mi amb allò de que se’ls ha anat la mà. La cosa començà  quan amb la prohibició de fumar en bars i restaurants, les terrasses es multiplicaren  com a bolets i ha acabat amb vora 2.500 terrasses “enregistrades” que ens han ocupat milers i milers de metres quadrats a les voreres. No és un problema  sols de centre històric o de Russafa. La plaga s’ ha estes  per tot arreu combinant estructures fixes  que multipliquen la capacitat de bars i restaurants amb tauletes i cadires deixades caure. Al remat tot són obstacles per al vianant i més de la meitat  de les terrasses no són on toca(o tocaria). Una ciutat –saloon hostil. Què hi farem!!!.

La ciutat- parking és l’ altra vessant de la migrada  amabilitat de la ciutat. Si veure l’ Albereda o l’ Avinguda d’ Aragó  destinades a parking en superfície fa plorar, l’observació constata  que els cotxes aparcats (i no sols, que també, en moviment) són una espècie  invasora que  mai té prou espai i que si es descuidem  ocuparà tots els buits urbans (solars de tota mena o condició) de la ciutat. Com a les terrasses, sols cal obrir la mà.

Hi ha centenars de provocacions a aquesta ciutat que estimem i per això ens dol. No tinc espai però , si més no , apuntaré algunes obvietats: els barris degradats que reclamen deixar de ser- ho; les  no- places que com la Reina o la de l‘Ajuntament són exemple del que no hi ha que fer; l’exasperant parsimònia de la gestió pública  i la manca de claredat en els objectius ; la malaltia infantil- tal i com es fa -de la participació i la transparencia (Catarroja descoberta!!!);la manca d’ espais d’ opinió  lliure i tranquil·la; el desori metropolità; el menyspreu del cap i casal convertit en pura retòrica; la queixa permanent de la “pèrdua” de l’ horta  compatible amb l’ absència de  cap política credible…Al remat , com deia Fuster, la ciutat, com el país, és una emoció sense convicció i una permanent provocació.

Publicacio apareguda en el Butlleti del Teatre Micalet. Ciutat i Provocacio. Temporada 2016-17.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *